Silencis

Ens veiem en l’altre, en els silencis,
i les paraules són vagues imatges,
ecos de sensacions intangibles,
pobres metàfores —com les estrelles
que et neixen als ulls—, indicis de fets
que no es poden precisar: subtileses,
gestos discrets que ens sabem de memòria,
símptomes d’afectes i de trasbalsos
de l’ànim, evocacions dels dies
morts i afanys que minven —advertim
bescanvis en els capvespres— quan som
a mig camí de les commocions,
d’alegries dolces i desencisos
que ens faran més soferts i transigents,
i dels plors vessats sobre els infortunis
fins que ens reconeguem en els visatges
impertorbables de les escultures
i jo retrobi, rere els finestrals,
al contrallum d’aquell museu bastit
damunt megàlits preromans, la mar,
l’esplendor blavíssima de les brises
d’hivern, el sol del migdia besant
la plaça i l’aire de resignada
tristesa del teu esguard enfosquit,
lliscant lentament pels aparadors,
observant fíbules, llànties, daus...
emmirallat en la fredor dels vidres.

Manel Gibert