Em deixo guiar per la son
que em porta de retorn a casa;
tu potser estàs mirant la tele
o llegeixes una novel·la
–ara, la primera Millennium.
M’aturo a mig camí, regiro
les butxaques, buscant les claus
–encara som tan innocents–
de la nostra felicitat;
evito el tenebrós abisme
per un pas elevat que oscil·la:
els tombs i els guals de la calçada
que remunta la vall, les gotes
contra el parabrisa, Bill Evans
–el far encès de France Musique–
al piano, acompanyant-me.
M’ajec al llit, al teu costat;
traspasso el silenci i et beso,
vinc a tu —i romans immòbil,
adormida amb el llibre obert—
quan sotsobren els últims blaus.
La tristesa em duu cap al son
pels versos amargs de Pavese:
Scenderemo nel gorgo muti;
apago el llum de la tauleta;
entro a l’aparcament dels somnis.
Un dia més es consumeix.
Manel Gibert
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada