M’aparto un fil de teranyina de la cara.
Ho he fet tantes vegades com si jo no fos l’aranya morta.
Morir tants cops en el temps i no haver-ne de fer cas.
Quantes estrelles llencem al cel
que, encara calentes, ens tornen a caure al damunt.
Tantes que ni ens ajupim a recollir-les,
que ni ens adonem que vivim llençant al cel
les estrelles que conformen el nostre terra.
I entre els pilars hi corre l’aire.
No en diem decepció, en diem soledat.
Teresa Colom
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada